Ambició patològica en el treball
Pablo sempre s’ha sentit inferior a tothom, tot el que fa per més que s’esforci i ho aconsegueixi sembla insuficient, li sap a poc una vegada aconseguit. Havia tingut uns pares molt exigents, dels quals davant qualsevol nota més baixa o qualsevol repte no aconseguit, de seguida es disgustaven i li repetien sense parar que havia d’esforçar-se més ja que era pel seu bé. Amb el temps, Pablo va anar aprenent que per a ser estimat i acceptat, havia de “esforçar-se més”. Mai era suficient, i quan aconseguia assoliments, no els podia gaudir lloc que ja estava pensant en el següent. Pablo es va proposar arribar el més alt possible en la seva carrera professional. Des de la seva manera de veure el món, com més aconseguís, més volgut i acceptat seria. Va anar aconseguint èxits professionals i reconeixements; estava esgotat, estressat i va patir algun atac d’ansietat. Els reconeixements que anava aconseguint no li omplien, no era suficient…necessitava aconseguir més coses, encara que com més aconseguia menys gaudia…
L’ambició és el desig d’anar aconseguint metes. Gràcies a ella ens esforcem per avançar, aprendre i créixer. Gràcies a ella prenem una direcció en la vida i ens movem cap endavant.
L’ambició sana implica la consecució d’uns assoliments que aporten sentit i equilibri al nostre projecte vital; quan hi ha equilibri, totes les facetes de la nostra vida estan cobertes i ens sentim, en general, satisfets.
Quan parlem d’ambició patològica, observem un afany desmesurat per aconseguir més i més, una insatisfacció permanent (mai es té suficient) i en definitiva una motivació que, lluny d’equilibrar la pròpia vida, la fa girar tota en funció del treball i els objectius marcats. Darrere de l’ambició patològica poden amagar-se diverses qüestions:
▪ Falta d’autoconfiança: Al no confiar en un mateix, el treball i els èxits laborals actuen com una disfressa de la pròpia falta d’autoestima; el treball i la posició laboral aporten un estatus extern, en forma de recompensa social que és superficial i que la persona no sent tenir internament.
▪ Narcisisme: Els perfils narcisistes necessiten demostrar constantment que són els millors en tot, amb freqüència necessiten destacar els seus assoliments, ser el centre d’atenció, rebre afalacs pel seu bon fer i sentir que estan en un pla superior als altres; des d’aquí l’ambició els mou a anar demostrant assoliments sense treva, a escalar per a demostrar i mai donar-se per satisfets. Des del narcisisme, qualsevol assoliment aliè és percebut com una amenaça al propi ego, factor que els motiva a continuar grimpant en la vida laboral, àdhuc a costa a vegades de trepitjar als altres.
▪ Gelosia: La gelosia poden també actuar com un motor de l’ambició patològica. Des de la gelosia, existeix la inseguretat, i des de la inseguretat, els èxits aliens poden també ser vists com a amenaces a l’estabilitat d’un mateix. La persona amb tendència a la gelosia o a l’enveja podrà, entre altres coses, lluitar constantment per l’afany de no quedar-se enrere respecte als altres, sentint que el que fan o aconsegueixen els altres és sempre millor que el que ja té o ja ha aconseguit.
▪ Por al rebuig en la vida personal: en aquest cas parlem de persones amb una vida personal molt poc conreada. A penes tenen amistats, vida social o parella. Com no hi ha elements fora del treball que gratifiquin la seva vida, els busquen en el treball. Ens trobem doncs amb persones que “viuen per a” treballar, i en les quals realment el treball actua com a refugi per a evitar afrontar altres parcel·les de la seva vida que estan minvades, i que a causa d’això li suposa por o resistència enfrontar-les.
▪ Por al fracàs en la vida professional: La por al rebuig i al fracàs en la vida professional pot també incentivar a la persona a treballar en excés, a dedicar centenars d’hores, a revisar-ho tot, a preparar-se amb minuciositat davant qualsevol repte, encara que habitualment això comporti progressos en l’escala laboral, és a costa de molt de malestar, estrès i ansietat.
En realitat tots aquests possibles orígens de l’ambició patològica la fan precisament patològica posat que la persona mai té una vivència positiva (sana) de les seves experiències personals i professionals atès que sempre hi ha alguna manca personal no satisfeta.
Si t’identifiques amb aquesta insatisfacció crònica, amb la necessitat de reconeixement extern freqüent i amb la sensació de veure’t amenaçat o amenaçada pels èxits dels teus companys o companyes de treball, potser estàs en un cas d’ambició patològica. T’animem a sol·licitar consultar en el nostre centre i t’ajudarem amb això.
