Ansietat per Separació
Ja és Setembre i ha arribat l’hora de canviar el flotador per la motxilla i el vestit de bany per l’uniforme o la bata. És moment de tornar al col·le. Molts nens ho assumeixen com una oportunitat per a fer o tornar a veure als seus amics, però per a uns altres aquest moment és un veritable problema, provocant que això es converteixi en una odissea per a professors i pares. Fins a cert punt és normal, ja que als adults tampoc ens fa gràcia deixar la platja per a tornar a l’oficina. Però cal reconèixer que ha vegades aquesta situació pot ser un problema, ja que això provoca en alguns petits molt de malestar, els especialistes li diuen Ansietat per Separació.
És sabut que des dels 8 als 14 mesos d’edat, els nens sovint experimenten por quan coneixen persones noves o visiten nous llocs. Se senten segurs quan estan amb els seus pares i familiars més pròxims. Sentint-se amenaçats i insegurs quan se separen d’ells. Això és una cosa evolutiva, per tant normal i desapareix generalment al voltant dels 2 anys d’edat, que és quan els més petits de la casa comencen a caminar i comprenen que els pares poden estar fora de l’abast de la seva vista, sense desaparèixer.
Però a vegades en alguns xavals i en determinades situacions, i la volta al col·le és una d’elles, pot tornar aquesta por i inseguretat. Aquesta dificultat sol cursar amb:
- Renúncia a anar a escola o altres llocs a causa de la por per la separació.
- Sofriment excessiu quan se separa al nen de la persona que el cuida en primera instància.
- Renúncia a ficar-se al llit sense la presència pròxima de l’adult significatiu
- Malsons sobre separació o altres temors. Ell pot somiar acosta que el perill, mal o la mort l’afectaran a ell o a un ser estimat.
- Queixes físiques repetitives (com a dolors estomacals, nàusea/vòmit, maldecaps, un batec cardíac accelerat o palpitacions, mareig, o sensació de desmaiar.
- Preocupació sobre la pèrdua o mal a la persona que li brinda les cures.
Per a superar l’ansietat per separació el que s’ha d’intentar és que els nens se sentin assegurances en el seu entorn casolà, confiats amb persones diferents als pares i crear-li la seguretat que els pares tornaran. Per a això els pares poden ajudar el seu fill a aprendre a adaptar-se a la seva absència, deixant que els cuidadors de confiança s’encarreguin del nen. Això l’ajuda el nen a aprendre a confiar i tenir llaços afectius amb altres adults i entendre que els seus pares tornaran.
Nombrosos estudis avalen la hipòtesi de la influència de factors biològics o heretats en la gènesi. Així s’afirma que quan un individu biològicament predisposat troba estímuls estressants ambientals aguts i prolongats. Alguns estudis clàssics (Last, Hersen, Kazdin i uns altres, 1987) van suggerir que les característiques familiars podien jugar un paper determinant en la gènesi del trastorn. Quan l’origen del trastorn és agut, s’ha observat que sol estar precedit per successos estressants com la pèrdua d’algun familiar, canvi de domicili o col·legi, hospitalització, etc.
Quan el TAS es desenvolupa de forma més crònica i insidiosa s’apunta al fet que l’experiència d’inclinació del nen amb els seus pares pot ser un factor rellevant.
La falta d’afecte i cures maternals, per pèrdua de la mare o per una comunicació afectiva deficient o inadequada, associada a vegades a un excés de protecció i control (sota cura i alta protecció) s’han suggerit com a possible factor implicat en aquest i altres trastorns d’ansietat.
A vegades es necessita ajuda de professionals del camp de la salut mental, ja que això li provoca al més petit de la casa molt de malestar, ja que interpreta aquesta absència com una perduda. El més usual és utilitzar psicoteràpia. Les tècniques més usades i que han mostrat la seva eficàcia en el tractament del trastorn d’ansietat per separació són:
- Entrenament de pares i altres educadors: fonamentalment se’ls ensenya a premiar els petits avanços del nen/a i a deixar de reforçar conductes que, encara que semblen alleujar l’angoixa del pacient, no fan sinó prolongar-la innecessàriament.
- Exposició gradual en viu a les situacions de separació: es prepara una llista de situacions ordenades de menys a més molesta. Progressivament el nen es va exposant a cadascuna. L’objectiu és que sigui el propi pacient acabi exposant-se per pròpia voluntat.
- Relaxació: El més habitual és emprar la Relaxació Progressiva de Jacobson.
- Altres mètodes de relaxació: el riure, el joc, la música, etc…
- Tècniques de modelatge: es pot usar un model real o no, que s’enfronta a la situació temuda gradualment i sense sofrir conseqüències negatives. Aquestes tècniques s’usen reforçant al nen a mesura que s’anima a realitzar les conductes del model, i donant-li indicacions de quin és la forma de fer-ho. És important que el model resulti atractiu per al nen, s’assembli a ell, i sigui un model d’afrontament i no de domini.
- Imatges emotives: el nen/a ha d’imaginar situacions diàries on participen els seus personatges favorits, la qual cosa genera emocions grates. Progressivament es diu al nen que imagini situacions que li provoquin una mica d’ansietat, per a anar passant a altres més angoixants. Les emocions positives del principi de la tècnica tenen un efecte d’inhibició sobre l’angoixa posterior.
- Pràctica reforçada o modelament: es pacta un objectiu final i es divideix en una sèrie d’objectius intermedis, es va premiant la consecució de cadascun dels objectius parcials, per a així arribar a l’objectiu final.
- Tècniques cognitives: es treballen aquells pensaments o imatges mentals que al nen li sorgeixen quan està en aquest moment d’angoixa. S’usen les acte instruccions positives. Es tracta fonamentalment de convidar al nen al fet que canviï la forma de parlar-se a si mateix, passant del “no puc fer-ho” al “l’intentaré”.
