El poder de la ment. Com es converteixen els pensaments en malalties?
En l’antic imperi romà, no era cap secret la relació tan estreta que existeix entre la nostra salut física i mental. Per a ells, era impensable una salut completa si existia un desequilibri o algun problema en alguna d’ambdues. Pot semblar que aquesta concepció holística de l’ésser humà dels antics romans és poc i fins i tot res coneguda explicada d’aquesta manera, però el més probable és que hagis escoltat la seva forma més sintètica, la que ens ha arribat avui dia; el famós mens sana in corpore sa.
Avui dia sembla que el model biomèdic ha anat prenent cada vegada més la davantera, i hem deixat de costat aquesta unió entre cos i ment, com si entre tots dos existís un mur infranquejable que manté a tots dos per camins diferents. Clar que, si analitzem sota aquesta cultura biomèdica, sembla poc lògic trobar una relació de causalitat bidireccional entre totes dues parts. És senzill veure com el físic pot afectar a l’emocional, doncs, patir una malaltia física o gaudir de bona salut sens dubte repercuteix en com ens sentim, però costa molt més veure la relació quan li donem la volta, quan és la ment intangible la que afecta el cos tangible.
No obstant això, existeixen nombrosos exemples al llarg de la història que han demostrat com els nostres pensaments i emocions poden afectar directament el nostre estat físic.
Un científic d’Arizona (els EUA), volia provar una teoria. Necessitava un voluntari que estigués disposat a arribar fins a les últimes conseqüències, el qual va aconseguir en la penitencieria de St. Louis, Missouri, on existeix la pena de mort executada en la cadira elèctrica. Era un condemnat a pena de mort, al qual li va proposar el següent: el participaria en un experiment científic, en el qual se li faria un petit tall en el seu pols, prou per a degotar la seva sang. El condemnat tenia la possibilitat de sobreviure, i, en cas contrari, moriria amb una mort sense cap mena de sofriment ni de dolor.
El condemnat va acceptar, perquè era preferible això a morir en la cadira elèctrica, i a més, tenia la possibilitat de sobreviure. Així que va ser col·locat en un llit alt d’hospital i van amarrar el seu cos perquè no pogués moure’s i li van fer un petit tall.
Sota el seu braç, van col·locar un petit atuell d’alumini, i se li va explicar que sentiria la seva sang degotar en l’atuell. El que no li van explicar és, que el tall era superficial i que no aconseguiria cap artèria o vena ni que, sota el llit, hi havia un flascó amb sèrum amb una petita vàlvula.
De manera que, després del tall, va ser oberta la vàlvula del flascó, perquè cregués que era la seva sang la que queia en l’atuell. Cada deu minuts, el científic, sense que el condemnat el veiés, tancava una mica la vàlvula i el degoteig disminuïa, fent-li creure que era la seva sang la que estava disminuint. Amb el pas de les hores, va anar perdent color, quedant cada vegada més pàl·lid i, quan l’experimentador va tancar per complet la vàlvula, el condemnat va tenir una aturada cardíaca i va morir, sense haver perdut ni una sola gota de sang. D’aquesta manera, mitjançant el seu experiment, va aconseguir provar que la ment humana compleix al peu de la lletra tot el que li és acceptat per l’individu, sigui positiu o negatiu, i que tal acció embolica a tot l’organisme, sigui en la part orgànica o psíquica.
Tal com hem vist en l’exemple anterior, la nostra salut mental està connectada amb la nostra salut física, i, per tant, és molt necessari donar-li la importància que mereixen a les dues. La bona notícia és, que igual que els pensaments i emocions negatives influeixen en el nostre estat físic, les positives, també. Per la qual cosa, és important que realitzem una correcta autocura, no sols del nostre cos, sinó també de la nostra ment, perquè el nostre benestar no serà complet si flaquegem en un d’aquests dos pilars, igual que tampoc podríem caminar si només ens funcionés correctament una de les dues cames. Petits grans gestos com aprendre a no enviar-nos missatges negatius, combatre, amb una correcta ajuda, l’estrès, l’ansietat, i en definitiva, qualsevol emoció o pensament negatiu que ens generi malestar, és tan important com acudir al metge quan ens sentim malalts.
A causa de l’atrafegat ritme de vida que tenim avui dia en la nostra societat, moltes d’aquests senyals, poden passar desapercebudes per a nosaltres. Per això és important que li parem esment tant al nostre cos, com la nostra ment (perquè recordem que existeix una connexió entre tots dos), perquè només d’aquesta manera podrem buscar l’ajuda que podem necessitar i evitarem que, aquests possibles problemes arribin a enquistar-se i fins i tot empitjorar. Per això, no oblidem escoltar els nostres propis senyals. Pensa, que ningú coneix el seu cos i la seva ment millor que un mateix, així que ningú millor que nosaltres pot saber quan alguna cosa no va del tot bé. D’aquesta manera, podrem trobar l’ajuda que tal vegada necessitem i recobrar així, nostra mens sana in corpore sa.
