El procés d’adaptació dels pares que realitzen tractaments de fecundació IN VITRO (FIV)
Cada any hi ha més casos al nostre país de persones que s’enfronten a problemes de fertilitat, la qual cosa comporta que cada vegada més parelles o dones se sotmetin a tècniques de reproducció assistida per a aconseguir un embaràs, ja que no els és possible aconseguir-lo de manera natural. La FIV és una de les tècniques més utilitzades i la primera desenvolupada des dels anys 70; consisteix en la fecundació dels ovòcits amb els espermatozoides en el laboratori, per a la posterior transferència dels embrions obtinguts en l’úter de la dona. Però existeixen casos, i cada vegada són més freqüents, de persones que precisen de donació de gàmetes (òvuls o espermatozoides) o donació/ adopció d’embrions, bé per tractar-se de parelles infèrtils, com de persones que, sense tenir problemes de fertilitat, desitgen tenir un fill i acudeixen a una clínica de reproducció, per exemple: dones sense parella o parelles homosexuals.
Quuina afectació emocional provoca la infertilitat en les persones que la pateixen?
L’existència d’un problema d’infertilitat en una parella pot generar un sot important en el seu projecte de vida, ocasionant alteracions emocionals que poden arribar a repercutir negativament en el benestar individual, així com en la relació de parella, atès que se’ls trenca el “esquema de ruta” que tenien predefinit per a tenir un bebè. Les emocions que apareixen amb més freqüència són les de sorpresa, xoc, estranyesa, negació, ràbia, desolació, vergonya, culpa i pena, arribant a produir-se finalment l’acceptació si aquests sentiments són gestionats d’una forma adequada.
Segons diversos estudis realitzats, en casos d’infertilitat, les dones tendeixen a mostrar un major nivell de malestar que els homes, atès que solen vivenciar el problema de manera més traumàtica, a més de suportar directament el tractament de reproducció i per experimentar un sentiment de fracàs continu amb cada baixada de la menstruació. Així mateix, s’ha demostrat que un gran nombre de dones que se sotmeten a un procés de FIV, presenten simptomatologia depressiva abans d’iniciar el tractament.
No obstant això, la manera i intensitat d’afectació emocional de cada persona pel diagnòstic i tractament del problema d’infertilitat, dependrà de la seva personalitat, de l’equilibri emocional previ, del suport social extern del qual disposi, de l’estat de la seva relació de parella, dels seus recursos econòmics, i de les estratègies d’afrontament que empri.
En alguns casos és necessari el suport psicològic d’un professional per a garantir l’afrontament més adequat de cadascuna de les etapes relacionades amb els processos de reproducció: presa de consciència i detecció del problema, acceptació del diagnòstic, acceptació i seguiment del tractament; tot això amb els mínims nivells d’ansietat i/o estrès.
Quina és la vivència inicial més habitual d’una parella que ha de recórrer a un tractament de reproducció assistida?
Les parelles sovint tenen una sensació d’exclusivitat important, perquè experimenten un sentiment de raresa, basat en la creença que són els únics que no poden concebre un fill de manera natural i més si es comparen amb familiars o amics que no han tingut dificultat per a tenir fills. No obstant això, aquest sentiment tendeix a anar diluint-se a partir del moment en què la parella acudeix a un centre de reproducció assistida i es troba amb altres persones en la seva mateixa situació, amb el que van sent més conscients que no són els únics.
Així mateix, el suport social i familiar amb el qual compta la parella i el nivell de coneixement que el seu entorn té respecte al tema de la reproducció assistida resulta de gran importància. En aquest sentit, és aconsellable que la parella faci partícip a les persones de confiança que estan seguint un tractament, d’aquesta manera evitaran suportar ells sols tot el procés i ajudarà a normalitzar-lo, alhora de mitigar l’estrès que comporta l’estar ocultant i negant el desig de tenir un fill o les visites al centre de reproducció.
Què succeeix quan cal recórrer a la donació?
Com ja apuntàvem, cada vegada existeixen més casos de parelles infèrtils que han de recórrer a la donació d’òvuls i/o espermatozoides per a ser pares El plantejar-se aquest tipus de procés comporta un sentiment de pèrdua important, ja que suposa renunciar a tenir fills biològics amb gàmetes propis. És el moment en què solen sorgir molts dubtes i temors, per la qual cosa és molt convenient que tots dos membres de la parella puguin expressar-les obertament per a tractar de resoldre-les i prendre una decisió de manera conjunta, no deixant que està depengui únicament del que un d’ells decideixi.
Quins són els dubtes més freqüents de les persones que es plantegen realitzar un procés amb donació?
Si sabran alguna cosa del donant:
Segons la llei 14/2006 sobre tècniques de reproducció assistida, la dona o parella que rep una donació de gàmetes únicament pot saber l’edat i el grup sanguini i Rh del/la donant. Aquesta informació únicament la podrà facilitar la clínica de reproducció assistida una vegada que s’ha realitzat la transferència.
Si el donant rep alguna informació:
La/el donant no rep cap mena d’informació sobre el resultat del tractament, és a dir mai podrà assabentar-se de si la donació que ha realitzat ha acabat en embaràs o no.
Quina importància té l’herència genètica?:
La manera que un ésser humà té de sentir, de pensar i d’actuar, no la determina la seva càrrega genètica, sinó que aquestes característiques, que són les que finalment constitueixen a una persona, s’obtenen mitjançant la interacció patern-filial, a partir de la transmissió de valors i de l’educació. En aquest sentit, és important destacar que els éssers humans som genèticament un 99% iguals i només un 1% del nostre ADN ens fa diferents, és a dir, d’un 100% d’herència genètica que transmetem als nostres fills, únicament un 1% és diferent a la transmissió d’altres pares a fills, sent trets fenotípics i predisposicions a algunes malalties el que es transmet majoritàriament en aquest 1%. Així mateix, el que ens fa ser a cadascun diferent és la combinació genètica, i aquesta combinació tindrà resultat en interaccionar amb els factors ambientals. Per tant, és l’ambient en el qual es cria el nen el que determinarà els seus valors, la seva actitud i la seva manera d’entendre la vida. Tot això li ho transmetran els pares a través de la seva cura i educació, amb independència de la càrrega genètica que el nen tingui o no de cadascun d’ells.
D’altra banda, resulta molt freqüent que la parella i sobretot el membre que ha hagut de prescindir dels seus gàmetes, s’arribi a plantejar si sentirà al fill realment seu i com reaccionarà si la gent li diu que no s’assembla a ell o a ella. En aquest sentit és recomanable que, una vegada es tingui al fill, acceptar-lo tal com és i no qüestionar-se si el seu comportament, per exemple si plora molt, si és entremaliat si és impacient, es deu a l’herència genètica del donant. És important viure la paternitat amb absoluta normalitat i no anticipar ni preocupar-se en excés per possibles problemes futurs. A més, està comprovat, que una vegada que la parella fa el pas de la donació amb seguretat i decisió, els problemes que tenen són els mateixos que qualsevol altra parella amb fills.
Cal tenir molt present que el desenvolupament socioemocional del nen està estretament relacionat amb la qualitat de la relació d’adhesió d’aquest amb els seus progenitors, amb independència de la càrrega genètica. D’aquesta manera, el que realment converteix a les persones en veritables pares és que promoguin dia a dia una interacció amb el fill caracteritzada per l’afecte, la responsabilitat, la cura i l’atenció de les necessitats d’aquest.
Si hauran de dir-los la veritat al fill i en quin moment:
Aquest és un aspecte que sol preocupar molt a la majoria de parelles que es plantegen un tractament amb donació. D’altra banda, és diferent en el cas les dones soles i de les parelles homosexuals, que han decidit formar part de noves formes de família i per tant la revelació sobre la donació de gàmetes moltes vegades està intrínsecament inclosa.
Actualment la llei vigent a Espanya estableix als fills nascuts tenen dret per si o pels seus representants legals a obtenir informació general dels donants que no inclogui la seva identitat, i deixa llibertat als progenitors de triar la informació a donar als seus fills sobre aquest tema. No obstant això, nombroses recerques suggereixen mantenir una postura d’obertura cap al fill, ja que evidencien que el no dir-los la veritat i mantenir-lo en secret pot causar un mal psicològic important en nen, sobretot si en algun moment futur aquest acaba assabentant-se. D’altra banda, quant a quin és el moment per a dir-ho, no hi ha cap definit, sinó que l’important és que estigui integrat en la vida del nen des del principi com una cosa totalment normalitzada.
Cal destacar que dades obtingudes d’estudis realitzats en camps com l’adopció, on existeixen similituds amb la donació de gàmetes (en tots dos casos no existeix vincle genètic, però sí el desig de ser pares), han demostrat que no revelar les circumstàncies de l’origen del nen, té efectes negatius en les relacions interpersonals dins de la família; mentre que parlar sobre l’adopció està associat amb la satisfacció parental, comunicació activa pares-fills, i satisfacció en els nens adoptats. Aquestes famílies estableixen que tenien la creença que si no li ho explicaven al nen, aquest no s’assabentaria i així li evitarien un possible sofriment. No obstant això, podria ocórrer en qualsevol moment en la vida d’aquest nen, que la veritat que se li ha ocultat surti a la llum i el conflicte psicosocial que es generi pugui causar molt més mal a la relació amb els seus pares i a la confiança que havien dipositat en ells, que si hagués crescut coneixent la forma en la qual va ser concebut i, per tant, naturalitzant la seva situació.
Per tant, és recomanable, no minimitzar l’impacte de la donació de gàmetes, però sí que naturalitzar-lo com el que és: un mitjà per a aconseguir una fi desitjada, tenir un fill. Això ajudarà al fet que les parelles puguin sentir més seguretat en el moment de prendre la decisió de revelar aquesta informació als seus fills. Així mateix, és essencial valorar la importància del desig de ser pares, més enllà de les dificultats que puguin sorgir en el camí.
