Resiliència contra l’adversitat
Les adversitats ocorren. Un cotxe sobtadament es desvia cap al teu carril. No trobes les claus ni la cartera dos minuts abans d’agafar l’autobús per al treball. O fins i tot més complexa, la situació de quarantena que estem vivint a nivell mundial a causa de l’extensió de contagis del virus COVID-19. Com deia la directora de l’Institut de Benestar i Resiliència de Nova Zelanda, Lucy Hone, en la seva xerrada TED; l’adversitat no discrimina a ningú, si aquestes viu viuràs, o has viscut, moments durs.
Aquestes mini-crisis, o súper-crisi, creen un gran sobresalt en el nostre sistema nerviós: una descàrrega d’adrenalina que ajuda a preparar el nostre cos per a “lluitar o fugir”, la nostra defensa natural contra el perill percebut. Però si el nostre cos és colpejat amb adrenalina per cada petita cosa que sali malament en la vida, això pot afectar la nostra capacitat per a superar obstacles, fent que la recuperació de futurs contratemps com aquests sigui encara més difícil.
Afortunadament, és possible enfortir la nostra pròpia intel·ligència somàtica del cos per a respondre ràpidament i recuperar-nos de qualsevol sensació d’amenaça, i així potenciar la sensació de seguretat o benestar. Què és la intel·ligència somàtica? És comprendre com el nostre cos, i ment, responen al perill i usar aquest coneixement per a secundar-los a mesura que avancem en la vida, la qual cosa, si ets humà, segurament tindrà a veure amb més d’una adversitat.
D’aquí, que ens interessi tant enfortir els recursos que tenim dins de nosaltres per a desenvolupar la nostra resiliència. I què és la resiliència? És la capacitat que tots tenim, en major o menor mesura, de sobreposar-nos a les adversitats i, a més, sortir reforçats d’aquestes. Atenció a això últim: “sortir reforçats de les adversitats”, ja que és una de les dues facetes importants a tenir en compte quan parlem de resiliència. L’altra és que la resiliència és entrenable, així que veurem com.
Per a fomentar la nostra resiliència ens podem recolzar en l’entrenament de la nostra intel·ligència somàtica natural, com abans s’esmentava. En moments de confinament i ansietat anticipatòria, com el que ens trobem, sintonitzar amb el teu cos i donar-li el que necessita internament pot fer-te més resilient.
És a dir, necessitem calmar el nostre sistema nerviós a través de pràctiques corporals que estabilitzen les percepcions i respostes del nostre cervell al perill i ens ajuden a mantenir una sensació de seguretat. Una vegada que dominem algunes d’aquestes tècniques, estem preparats per a un afrontament, aprenentatge i creixement més resilients.
- La respiració.
Respirar és estar viu. Cada inhalació que fem activa una mica la branca simpàtica del nostre sistema nerviós (i s’activa molt quan reaccionem exageradament a alguna cosa i híperventilem), mentre que cada exhalació activa una mica la branca parasimpàtica (i molt quan sentim un gran pànic i ens desmaiem). Això significa que la nostra respiració travessa cicles naturals d’activació i relaxació.
Podem usar intencionadament aquest ritme d’inhalar i exhalar suaument per a regular de manera conscient l’acceleració i el desacceleració del nostre sistema nerviós. Simplement feix una pausa per un moment i concentra la teva atenció en la teva respiració. Observa on t’és més fàcil sentir les sensacions de la teva respiració entrant i sortint: potser en les fosses nasals, la gola, en la pujada i baixada del pit o la panxa. Pren-te un moment per a experimentar-lo.
- El tacte.
Per a calmar el sistema nerviós i restaurar una sensació de seguretat i confiança en el moment, ens podem servir del tacte. Un toc càlid i segur en el nostre cos activa l’alliberament d’oxitocina, l’hormona de la tendresa i la cura (fins i tot autocura) que crea sensacions agradables en el cos i és l’antídot directe i immediat del cervell contra l’hormona de l’estrès cortisol.
L’oxitocina propícia una cascada de neuroquímics que formen part del sistema d’interacció social cervell-cos. Pel fet que estar en presència d’altres persones és imprescindible per al nostre benestar i seguretat, la naturalesa ha proporcionat aquest sistema per a portar-nos a buscar a uns altres i connectar-nos. És per això que el tacte, juntament amb la proximitat física i el contacte visual, evoca una sensació visceral de tranquil·litat que “tot està bé; estàs bé.” El tacte cap a nosaltres mateixos, el nostre cos, pot ser provocat per les persones que volem (una abraçada, carícies) o per nosaltres mateixos, per aquest motiu pràctiques d’autocura com un bany calent, un descans agradable, o tan simple com cuidar de la nostra pell en aquests dies són accions que generaran producció d’oxitocina.
- El moviment.
Cada vegada que movem el nostre cos i canviem la postura, canvia la nostra fisiologia, que, al seu torn, canvia l’activitat del nostre sistema nerviós autònom. Per tant, pots ajudar-te del moviment per a influir en les teves emocions i el teu estat d’ànim.
Per exemple, si et sents espantat o nerviós, la recerca ha demostrat que prendre una posa que expressi el contrari d’això: posar les mans en els malucs, el pit cap a fora i el cap enlaire, et farà sentir una mica més segur. Exercicis de ioga o un altre tipus d’activitat física moderada ajuda a activar el sistema nerviós autònom i generar substàncies fisiològiques contraris als estats d’indefensió o pànic.
I, és que la sensació de poder calmar-te després d’un contratemps és el començament que estàs desenvolupant una autèntica capacitat de recuperació, és a dir, de resiliència davant la vida.
