Efectes de la sobre protecció infantil en la vida adulta
Creus que has estat un nen sobreprotegit? Quines conseqüències ha tingut això en la teva vida?
Alejandro és fill únic i va perdre al seu pare quan tenia a penes uns mesos de vida, per la qual cosa va créixer només amb la seva mare. La seva mare, després d’enviduar, va sentir la necessitat d’impedir que a Alejandro li passés alguna cosa, perquè creia que no ho suportaria. D’altra banda, també se sentia apesarada per pensar que el seu fill creixeria sense el seu pare, per la qual cosa es va esforçar per suplir aquesta manca. Això va fer que la seva mare es dediqués “en cos i ànima” a ell, la qual cosa es tradueix que sempre li fes el llit i recollís les seves joguines i els seus deures, que impedís que al parc jugués a jocs “arriscats”, que li acompanyés i li recollís del col·legi àdhuc sent ja major, entre altres coses…
Actualment, Alejandro és un home de 31 anys que acudeix a la nostra consulta perquè des de fa alguns mesos presenta crisis d’ansietat i dificultats per a afrontar certes situacions quotidianes: conduir, viatjar i envoltar-se de gent. És un noi una mica tímid, perfeccionista, molt autoexigent i una mica poregós. Només ha tingut una relació de parella, que va durar pocs mesos. I treballa com a programador informàtic en una consultaria, mantenint el mateix càrrec des de fa molts anys.
La sobreprotecció es defineix com un acte de cura excessiva. L’acte de protecció sol ser normal, natural, instintiu i necessari; qui no ha corregut alguna vegada per a apartar a un nen que es dirigeix cap a un pas de vianants? El perillós, és quan aquest tipus d’actituds es repeteixen davant qualsevol activitat que realitza el nen.
Per què existeixen pares sobreprotectors?
En el cas d’Alejandro, la sobreprotecció que exerceix la seva mare ve per les pors d’ella i la seva tendència a la preocupació excessiva. D’una banda, va sofrir molt amb la mort del seu marit i té por a passar per una cosa semblant, per la qual cosa necessita evitar riscos al seu fill i mantenir-ho en una bombolla. I d’altra banda, complaure-li li fa sentir-se menys trist per veure-li créixer sense un pare. En altres casos, les causes són més simples. Hi ha pares que no tenen clar fins a on se li pot exigir a un nen i els fomenten conductes més infantils del que els corresponen. Altres pares, els fan les tasques als seus fills per comoditat, perquè així acaben abans. I uns altres els fan la vida més fàcil per a evitar enfrontaments i situacions complicades. Com veiem, en molts casos, la sobreprotecció pot ser una forma disfressada d’autoritarisme, atès que el nen acaba responent a les necessitats dels pares, que prevalen per sobre de les del propi nen. Per exemple, la mare d’Alejandro va obviar la necessitat d’ajudar el seu fill a ser autònom i va donar prioritat a la necessitat d’ella de tenir-ho tot baix control i de pal·liar la seva tristesa. Per tant, després de la idea d’amor i protecció, pot existir moltes vegades aquest joc de necessitats i interessos.
Quines conseqüències té la sobreprotecció en l’edat adulta?
- Sentiments d’inutilitat i dependència: si en lloc de suggerir i guiar, optem per donar-ho tot solucionat, supervisar en excés o imposar, no permetrem que el nen desenvolupi adequadament les seves habilitats i capacitats, per la qual cosa quan sigui adult, és probable que apareguin sentiments d’inutilitat i dependència, que poden afavorir que l’autoestima sigui baixa i no tingui seguretat en si mateix, i per tant, que es desenvolupi una excessiva timidesa i falta d’habilitats socials.
- Pors i conductes evitatives: l’adult, fruit de la seva inseguretat i el seu sentiment d’incapacitat, presentarà por davant situacions quotidianes que en realitat no suposen un perill, perdent moltes oportunitats per la seva tendència a no enfrontar-se als problemes ni a assumir responsabilitats.
- Deixar-se manipular, poca iniciativa, passivitat: tindrà més facilitat per a deixar-se portar per l’ambient que li envolta i per les decisions dels altres, tendint a tenir una actitud més passiva, en lloc de prendre la iniciativa i decidir per ell mateix el que li convé o el que desitja. A la llarga, això també pot portar-li a un desinterès per les persones i les relacions socials.
- D’altra banda, l’haver crescut amb escassos límits educacionals i obtenint fàcilment tot el que s’ha desitjat, pot implicar que en l’edat adulta no se sàpiga donar valor a les coses ni es toleri la frustració, apareixent conductes una mica egocèntriques i poc empàtiques.
Tot això, com en el cas d’Alejandro, pot ser un factor que, sumat a uns altres, pot ajudar a donar lloc a trastorns psicològics.
En lloc de sobreprotegir, l’ideal seria…
- Deixar que el nen viva dificultats i problemes, perquè aprengui a trobar solucions per si mateix. Si li costa lligar-se els cordons de les sabates, no li farem un favor lligant-los-hi nosaltres, és millor que li guiem i que li deixem que assagi, perquè acabi comprovant que és capaç d’aprendre’l i fer-ho per si mateix.
- Tractar-li d’acord a la seva edat. Si té l’edat adequada per a menjar només, dormir només, ajudar en les tasques domèstiques, anar només al col·legi, hem de començar a deixar que ho faci.
- No pretendre supervisar, ni vigilar o controlar tot el que fa el nen, se li ha de deixar un marge i un espai propi. No podem pretendre saber exactament què fa en el col·legi, a què juga amb els seus amics, amb qui surt, a on va, etc.
- És necessari posar límits clars a casa i donar-li responsabilitats domèstiques al nen. No se li ha de donar tot el que demani ni estalviar-li sacrificis, ja que és més sa que aprengui que les coses requereixen un esforç i que experimenti la satisfacció de la recompensa per haver estat capaç de fer-les.
Si ja és massa tarda i ara ens trobem amb el problema d’adults, una teràpia psicològica és efectiva per a aprender estrategias para el cambio.
