Parlem del confinament?
Enguany hem afegit al nostre vocabulari habitual un munt de paraules que solien descansar plàcidament en els diccionaris: pandèmia, quarantena, màscara, serologia, anticossos, i… Confinament. Quantes vegades vas usar aquesta paraula l’any passat i quantes vegades l’has usat en el que portem d’any 2020? Avui ens agradaria reflexionar sobre com ens va afectar psicològicament el confinament i com podem sentir-nos davant la possibilitat d’haver d’enfrontar-nos a un nou.
Per a poder avaluar com ha afectat nivell psicològic el confinament al qual hem estat sotmesos per a controlar la pandèmia per Coronavirus, un grup de 80 investigadors internacionals de més de 40 universitats de tot el món ha posat en marxa PSY-COVID. Es tracta d’un estudi de recerca per a conèixer els efectes psicosocials de la pandèmia i les restriccions que comporta.
Primers resultats
Els resultats obtinguts després de la primera avaluació (maig 2020), que es deriven d’una mostra de més de 7.000 persones que han residit a Espanya durant els dos mesos que han durat les mesures més restrictives de mobilitat, mostren que la pandèmia ha tingut un impacte psicosocial considerable en bona part de la població. La primera anàlisi dels resultats indica que entorn del 35% de la població espanyola estaria en risc de sofrir o hauria presentat símptomes d’ansietat o depressió (la qual cosa no vol dir que hagin desenvolupat necessàriament el trastorn). Les dones i les persones més joves semblen ser les més afectades. De l’estudi es desprèn, així mateix, que tenir uns hàbits de somni estables s’associa amb nivells més baixos d’ansietat i depressió, i amb una major capacitat d’adaptació als canvis. D’altra banda, s’ha observat que al voltant del 40% de les persones enquestades ha obtingut alts valors en resiliència (resistència davant les adversitats de la vida). Aquests resultats donen peu a pensar que, encara que la pandèmia estigui afectant negativament la salut mental en algunes persones, bona part de la població s’està adaptant a la situació de manera satisfactòria i ha sortit enfortida.
Testimoniatges
Veurem a continuació els testimoniatges de dues dones que han volgut compartir amb nosaltres les seves vivències entorn del confinament.
Carmen té 69 anys, està jubilada i viu sola en el centre de Barcelona:
Des del confinament sento més tristesa, descoratjament, noto que tot m’afecta molt més, estic més vulnerable i necessito fer un sobreesforç per a afrontar els dies. La poca relació directa amb la família i amics l’acuso molt. De totes maneres, l’haver recuperat les meves rutines anteriors al confinament (excepte la part social) em fa sentir millor, i també m’ajuda el fet que s’hagi recuperat l’ambient en el barri. Físicament em noto més cansada, no sóc la d’abans, és com si hagués perdut confiança en el meu cos. Respecte a un altre possible confinament en els pròxims mesos, no diria que sento por, però sí preocupació per veure que no avancem en la resolució de la pandèmia. De totes maneres, no he perdut la capacitat de gaudir dels bons moments, com ara (està prenent un cafè asseguda en una terrassa al sol). Amb poc faig, sóc una persona que sol remuntar.
Adriana té 45 anys, és treballadora autònoma i viu a Barcelona amb el seu marit i els seus fills:
Tinc més plena que mai el rebost. Procuro no relaxar-me amb aquest tema i que sempre estigui de gom a gom, per la situació d’incertesa que vivim (Mai m’havia trobat amb prestatgeries buides en el supermercat!). El confinament també m’ha fet acostumar-me a estar més temps a casa i aprendre a organitzar-me millor per a haver de sortir el mínim possible, per la por al contagi. Sento falta d’il·lusió perquè ja no hi ha esdeveniments socials (celebracions familiars, sopars en grup amb amigues, cinema o teatre sense màscara). Sento també mancada de motivació per arreglar-me (porto mesos sense posar-me pendents ni talons). Estic desesperançada per les notícies que veig diàriament, que diuen que aquest nou estil de vida va per a llarg, em fa perdre motivació. I, per descomptat, sento ansietat per les mesures de protecció que hem de seguir, por a no fer-ho bé i contagiar-me. D’altra banda, és veritat que estic valorant molt més les petites coses del dia a dia, per exemple convertint un desdejuni a casa en un petit plaer (hem condicionat el balcó per a poder usar-lo per a desdejunar, menjar o sopar a l’aire lliure). Respecte a un nou confinament, no m’espanta pel fet d’haver de tancar-nos a casa, això ja ho hem viscut i ja sabem com afrontar-ho, però sí que em produeix molta tristesa, perquè significa tornar a distanciar-nos, pèrdues econòmiques, crisi sanitària… No ajuda a mantenir l’esperança. Però d’altra banda, sent positius, a nivell personal m’he adonat que passar tant de temps amb els meus fills a casa ha propiciat un acostament, potenciar més la intimitat, alguna cosa que en la voràgine del dia a dia a vegades oblidem.
