Quan l’opinió dels altres és massa important
L’opinió dels altres és important, això és natural. Considerar el que els altres pensen sobre el que vivim, o fins i tot sobre nosaltres mateixos, ens permet comprendre millor el nostre entorn i adaptar-nos millor a ell. L’aportació dels altres, pot ser també una valuosa informació, que ens ajudi a prendre una decisió en un moment determinat.
Però existeix una situació en la qual consultar a l’altre deixa de resultar una ajuda. Ens referim a la situació en la qual la persona, s’acostuma a funcionar a través de les opinions de les persones que formen el seu entorn, paralitzant sovint la presa de les pròpies decisions. A partir d’aquí neix un sentiment de poca competència personal per a resoldre les qüestions de la seva vida, que serà el precursor de malestar emocional en molts moments.
Quan una persona comença a funcionar a través de les opinions dels altres?
Durant la infància, naturalment, l’actuació del nen està guiada pels seus tutors (pares i professors) i també, d’una forma natural, s’interessa pel que pensen els seus companys, amics o uns altres familiars d’edat similar. Progressivament els tutors van abandonant la directriu en les qüestions més bàsiques (condícia, vestit, joc), perquè el nen comenci a adquirir autonomia, fins a les més qüestions elaborades quan l’adolescent s’acosta a l’edat adulta (estudis, treball, relacions personals).
És important que se de aquest procés, en el qual es delega progressivament la presa de decisions perquè la persona construeixi el seu propi criteri. Si això no succeeix i els tutors continuen prenent tot tipus de decisions pel nen, intentant protegir-lo dels errors, aquest no podrà construir el seu criteri i necessitarà constantment de les seves guies. Si a més, els tutors es mostren poc perceptius als assoliments del nen i no els donen el valor que els correspon, aquest tindrà moltes més dificultats per a confiar en la seva opinió i, conseqüentment, en si mateix. Això limitarà la seva llibertat d’actuació en la vida diària i generarà sentiments d’incapacitat.
Què pot fer una persona que s’ha acostumat a decidir a través de l’opinió dels altres per a confiar més en el seu propi criteri?
Posar a prova el seu propi criteri. Això vol dir que caldrà arriscar-se, caldrà escoltar el que un sent i pensa respecte a la qüestió i llançar-se a actuar a partir de la pròpia opinió. Una vegada posat a prova el criteri, caldrà valorar fins a quin punt aquest s’ajustava a la situació o requereix algun canvi, a tenir en compte en futures ocasions. És important saber valorar en què ens hem equivocat i també en quin hem encertat.
Moltes vegades, la qual cosa fa difícil “llançar-se” amb el propi criteri, és la por a equivocar-nos. D’alguna manera podem haver creat la idea que equivocar-se no és propi de persones competents i aquesta idea, que no s’adapta en absolut a la realitat, limita la pròpia actuació.
Com totes les pors, la manera més eficaç d’eradicar el temor a equivocar-se, és exposant-se a això: valorar, actuar i veure què passa, si aquesta idea sobre cometre errors i ser incapaç de resoldre qüestions és certa. De moment el que sí que limita la resolució dels problemes és evitar enfrontar-se a ells per temor a equivocar-se.
Quan s’actua, un s’exposa a equivocar-se, però també s’exposa a encertar i a aprendre.
Així, podem començar a prendre la batuta de les nostres pròpies decisions partint de les més senzilles, com per exemple, evitar demanar assessorament en compres de roba o altres objectes i anar avançant cap a les més complexes, com són les decisions personals de tipus sentimental o laboral… Per a això pot ser necessària la cerca d’informació útil en la presa d’aquesta decisió i valorar les diferents possibilitats i les seves conseqüències, construint, amb la seva posada a prova el propi criteri.
