Què és la Síndrome de Peter Pan?
Segurament haureu vist la pel·lícula ”Pa”, dirigida per Joe Wright i interpretada per Hugh Jackman, Garrett Hedlund, Rooney Mara i Levi Miller. Es tracta d’una preqüela del conegut compto de J. M. Barrie, és a dir, expliqués l’origen del personatge del relat original.Però quan parlem de Peter Pan no podem remeiar pensar en la socialment estesa Síndrome de Peter Pan, aquesta Síndrome descrita per primera vegada per Dr. Donen Kiley en el seu llibre ”The Peter Pan Syndrome: Men Who Have Never Grown Up ” no està recollit com diagnostico Psiquiàtric, però si és cert que existeix, i encara que pensem que pot ser divertit tenir al costat a algú infantil i juvenil, no sols es tracta d’això.
Llavors, Què és la Síndrome de Peter Pan?
La Síndrome de Peter Pan es refereix a certa manifestació de personalitat d’alguns adults que es comporten com a nens o adolescents sense ser capaços de prendre la responsabilitat dels seus actes i la vida adulta. Es neguen a créixer, són característicament immadurs emocionalment amb una forta inseguretat i un gran temor a no ser volguts i acceptats d’altra banda. És més freqüent en homes que en dones.
Es caracteritza per:
- Comportar-se com a nens petits quan la seva edat real és considerada la d’un adult (superior als 30).
- Se sent molt atret per la joventut (idealitza la infància i l’adolescència).
- Por a la solitud.
- Molta inseguretat i baixa autoestima.
- Té necessitat de l’atenció de qui li envolta.
- La seva actitud se centra en rebre, demanar i criticar amb poca tolerància a la frustració.
- Centrat en sí mateix i en els seus problemes, sense preocupar-se per qui li envolta.
- Sent insatisfacció constant amb el que té, desitja tenir-ho tot sense cap esforç.
- Considera el compromís com un obstacle a la llibertat.
- No es responsabilitza dels seus actes i culpa als altres pel que no li va bé.
- Menteixen o s’amaguen darrere d’excuses.
Encara que Peter Pan pugui viure al País de Mai de la vida feliç amb els nens perduts fent enfadar al Capità Garfi, les persones que l’imiten no. La síndrome de Peter Pan comporta importants problemes emocionals i conductuals. A nivell emocional són freqüents problemes d’ansietat elevada i de tristesa, podent arribar a desembocar en una depressió, per això és important tractar-ho. D’altra banda, la persona se sent poc realitzada amb la seva vida ja que el no assumeix responsabilitats, la qual cosa li veta el plaer de gaudir dels reptes, i que sens dubte repercuteix en els seus nivells d’autoestima.
La síndrome de Peter Pan pot ser conseqüència de múltiples factors:
- Trets de personalitat, sobretot caracteritzat per trets de personalitat dependents o evitativos.
- Patrons educatius, sobretot si ha estat massa permissiva, amb una absència d’exigències i responsabilitats i amb l’evitació de qualsevol frustració.
- Estil d’afrontament dels problemes.
Però pel que sembla, el més important té a veure amb la infància, és a dir, un desajustament és la història vital de la pròpia infància, pot ser per:
- Una infància excessivament feliçque el pacient pot arribar a idealitzar, és a dir, cerca perpetuar i immortalitzar moments feliços vivint en infància constant que es nega a superar.
- Una infància completament infeliç o mancada d’afecte. On la funció de la síndrome és recuperar la infància robada, mitjançant la llibertat que atorga el ser adult, és a dir, recuperar el temps perdut.
Segons el psicòleg i professor Jorge Barraca, la falta d’un desenvolupament en la maduresa afectiva i emocional se sol veure reflectit en una sèrie de comportaments com els següents:
- exigències als altres membres de la família perquè satisfacin les seves necessitats i capritxos;
- excessiva preocupació per l’aspecte físic i el benestar personal;
- intolerància a qualsevol crítica;
- ansietat quan són avaluats per companys o superiors del treball o els estudis;
- incapacitat per a parlar d’altres persones i d’interessar-se per qualsevol que no sigui ell mateix;
- exageració dels propis assoliments i èxits;
- manca d’autèntics amics;
- narcisisme;
- incapacitat per a assumir responsabilitats, comprometre’s o mantenir la seva paraula;
- masclisme i dificultats en les relacions sexuals.
Cal tenir en compte, però, que la major difusió d’aquest complex té una arrel també sociològica, considerant els valors socials imperants, que podrien englobar-se com la “cultura light” o “postmoderna”. Sempre segons Barraca, en el nucli d’aquesta concepció es troba el rebuig a qualsevol mena d’autoritat, o de debò, el canvi constant com a valor, i una postura anti-jeràrquica. Com a conseqüència, es qüestiona la utilitat de l’esforç (ja que tot pot mutar) i del compromís, la direcció de la vida cap a una realització concreta o l’adquisició d’uns coneixements (laborals o personals) “segurs”.
El tractament de la Síndrome de Peter Pan se centra en tres grans fases:
- Assumir que no podem viure sense assumir responsabilitats, ha d’acceptar que és un problema que li causa malestar a ell i al seu entorn.
- Aprendre a adquirir responsabilitats quotidianes i a viure com un adult. A través de l’aprenentatge d’estratègies per al procés de presa de decisions i resolució de problemes.
- Ensenyar el maneig els seus pensaments, fent-li canviar la seva manera d’interpretar la realitat, evitant les recreacions en les seves emocions en lloc de resoldre les qüestions que li causen malestar.
Tot això ajudarà el pacient a assumir que ell és responsable dels seus propis actes i emocions, augmentant la seva tolerància a la frustració i incrementant el seu nivell d’autoestima de manera progressiva. Igualment, és recomanable una implicació de l’entorn directe del pacient: Familiars, parelles i amics poden ser de gran ajuda si es mantenen fermes en les indicacions respecte a no seguir-li el seu ritme infantil, no respondre davant les seves exigències ni la seva manipulació, indicar-li les conductes inapropiades i les alternatives que hi ha.
Igual que existeix la Síndrome de Peter Pan també es pot patir la Síndrome o dilema de Wendy, el qual es refereix a la necessitat de satisfer i satisfer de desitjos a una altra persona, normalment a algú amb Síndrome de Peter Pan, deixant els propis en un segon pla, se sent imprescindible, té la necessitat imperiosa de cuidar de l’altre com si fos un nen, considera que l’amor o les relacions són sol sacrifici i resignació, no suporta que s’enfadin amb ell i es converteix en un pare o mare en la relació de parella, etc. És convenient que també es tracti i que assumeixi que no ha de tractar a ningú com un nen, ni responsabilitzar-se de ningú que no sigui un menor.
Créixer com a persona forma part del desenvolupament natural dels éssers humà, això no significa que sigui senzill. Ser adult significa decidir créixer, adoptar valors i objectius en la vida. Renunciar a algunes coses per a aconseguir aquest objectiu, responsabilitzar-se dels propis errors i tolerar la frustració dia a dia. Madurar no significa perdre el nen que portem dins sinó aconseguir mantenir un equilibri entre totes dues parts de la persona, l’adult i el nen interior.
Coneixes a algú que es comporti com Peter Pan? Et consideres una persona immadura? Cuides d’algú que creus que ja és adult per a haver-ho de que tractar com un nen? A vegades creus que ets més una Mare o un Pare per a la teva parella?
