Tècnica assertiva del Disc Ratllat

Podcast Psicologia: Tècniques Assertives.

Temporada 01, Episodi 04 – Tècnica assertiva del disc ratllat

Itae és el primer centre especialitzat en la prevenció i el tractament de l’ansietat, l’estrès i l’estat d’ànim. Som un equip de psicòlegs i psiquiatres amb una àmplia experiència.

El nostre propòsit és millorar la teva qualitat de vida i per això hem creat també aquest podcast, perquè sabem que la psicoeducació és el primer pas cap al teu benestar emocional.

Acompanya’ns i descobriràs tècniques útils per a manejar les teves emocions d’una forma fàcil i pràctica.

Molt bones a tots, sóc Lorena Alfaro psicòloga d’ITAE Psicologia, en el podcast anterior parlàvem d’assertivitat si t’ho has perdut et recomano que ho escoltis aquí!! I avui parlarem d’una tècnica assertiva anomenada disc ratllat.

Us refresco la memòria: l’assertivitat és aquell tipus de comportament o manera de comunicar-nos en el qual estic respectant-me a mi mateixa per dir el que sento, penso i necessito, però també estic respectant a la persona a la qual li ho dic, perquè ho diré d’una manera calmada, amable i no amb agressivitat.

Sembla fàcil de fer, però a vegades es complica una mica, perquè amb la condició de no molestar als altres som capaços d’aguantar-nos nosaltres i no dir el que se’ns està passant pel cap, això ja sabem que genera incomoditat amb nosaltres mateixos i baixa autoestima en alguns casos.

Així que, el millor és en la gran majoria de les ocasions, dir el que estem pensant i el que volem o necessitem, però dir-ho bé.

Una de les tècniques que aprendrem avui és el famosíssim disc ratllat. Per a mi, la millor tècnica per a dir que no. Començarem aquesta tècnica amb un guió, amb una estructura. Donarem tres tipus de missatges que aprendrem en un ordre, perquè no se’ns oblidi cap, però que després cadascun quan faci seva la tècnica podrà intercanviar l’ordre.

Prefereixo explicar-ho sempre seguint un ordre i que l’aprenguem així perquè l’interioritzem millor i no se’ns oblidi. És com quan et treus el permís de conduir i el profe de l’autoescola et diu que sempre facis les coses en el mateix ordre: primer ajusto seient, després em poso el cinturó, després ajusto miralls i després arrenco el cotxe. Si cada dia ho faig d’una manera diferent, arriba el dia de l’examen i surto a la carretera sense el cinturó, perquè se m’ha oblidat.

Bé, començarem el nostre comunicat amb un missatge empàtic. Amb aquest missatge vam demostrar que estem entenent a l’altra persona, que ens posem en el seu lloc i que sabem per què ens està demanant el que ens està demanant. Volem que la persona se senti compresa, així que no us talleu i allargar aquesta part tot el que vulgueu. Us poso alguns exemples de com començar: jo en el teu lloc també pensaria que…. Comprenc que…. Jo també hauria fet tal cosa…. És normal que demanis tal cosa perquè….

Una vegada hem acabat amb el missatge empàtic, afegirem un missatge positiu. És un reconeixement que el que ens està demanant o el que està sentint o fent no és gens forassenyat, o que el que ens està oferint no és gens dolent. Podria començar amb alguna cosa com: feixos molt bé en… m’alegra que hagis …. T’agraeixo que hagis pensat en…. Tens raó amb què….

I ara el missatge més important de tots al meu parer. Els missatges jo.

Els missatges jo ens trauran de la comunicació passiva perquè direm el que realment pensem, sentim, volem o necessitem. Però també ens trauran de la comunicació agressiva. No caurem en els missatges tu.

Els missatges tu estan molt estesos i sovint són agressius. Tampoc caurem a fer afirmacions globals que fan sentir-se inadequada a l’altra persona. Com ara “el normal” o “tothom”.

Veurem alguns exemples:

No és el mateix dir jo necessito que em deixis una miqueta d’espai, a dir tu hauries de deixar d’atabalar-me. O el normal és que la gent no estigui tan damunt.

No és el mateix dir jo penso que deixar diners als amics trenca l’amistat, a dir, tu no pots demanar diners a un amic o tothom sap que quan li demanes diners a un amic l’amistat s’enrareix.

Quan utilitzem un missatge jo ens estem responsabilitzant, no estem culpant a l’altra persona o ratllant-la d’inadequada.

A més, és molt difícil de rebatre. Ningú pot rebatre’m el que jo sento, necessito o penso, això ho sé jo i ningú més. seria ridícul que algú et digués no perquè tu el que penses és que… o el que necessites és que… que en alguna ocasió ens ho diuen, però aquí estem nosaltres per a dir-li amablement que el que pensem, sentim, volem o necessitem és cosa nostra, i ho sabem nosaltres, no la resta de la gent. I podrem equivocar-nos, però això és la nostra decisió i mereixem respecte. Si utilitzem els missatges tu, “tu deuries tal cosa” l’altra persona pot rebatre’ns, o “el normal és que…” l’altra persona pot rebatre’ns.

Ho ajuntem tot?

Donarem context, us parlaré de la meva àvia Herminda. Els meus avis materns ja no estan, però quan era petita i al principi de l’adolescència anàvem tots els diumenges a menjar paella a la seva casa. Era una excel·lent cuinera eh. I com bona àvia, feia menjar per a 20 o 30 persones almenys. Nah estic exagerant, però sempre feia de més. Així que sempre sobrava. I quan ja estàvem tots plens, la meva àvia començava a oferir-li a la gent un altre plat més de paella.

Imagineu-vos aquesta situació, la meva àvia la dona amb la millor intenció del món oferint menjar i tothom estava ja ple. És un bon moment per a posar un límit assertiu.

M’agrada aquest exemple perquè vull que vegeu que l’assertivitat és una cosa que hem d’utilitzar en el nostre dia a dia, fins i tot amb les bones intencions, no solament quan algú ens tracta malament o tenim un conflicte súper important.

Recordeu! comentari empàtic, comentari positiu, missatges jo.

És normal que no vulguis que sobre, no està bé tirar menjar, a més que t’ha quedat la paella espectacular, estava boníssima. Però ja estic plena, no puc menjar més.

Si li dic que sí i em menjo un altre plat de paella sense voler fer-lo, estic tenint un comportament passiu. Si li dic que, si no volia que sobrés, no hagués tirat tant d’arròs, estic caient en un comportament agressiu. (missatge tu, tu no hauries d’haver tirat tant d’arròs). Jo no sóc qui per a dir-li a ningú el que ha de fer.

Ara bé. Després d’haver construït la resposta perfectament i ser molt assertives i assertius, hi ha vegades que el nostre interlocutor no es donarà per vençut. Com era el cas de la meva àvia. Que t’insistia.

Però bo, que estàs molt flaca, has de menjar més, un altre plat de paella.
Vingui, un parell de cullerades més, que així no sobra.
Però si gairebé no queda, com deixareu això?
I moltíssims més arguments…

Arribats a aquest punt, hem de posar en marxa el disc ratllat. Hem de dir-li a la persona sempre, sempre, sempre la mateixa frase. Ull, la mateixa frase, no el mateix concepte.

Ha de ser un còpia i pega.

És normal que no vulguis que sobre, no està bé tirar menjar, a més que t’ha quedat la paella espectacular, estava boníssima. Però ja estic plena, no puc menjar més.
Però si has menjat molt poc. Et poso més.
T’ho agraeixo àvia, però estic plena i no menjaré més.
Després t’entrarà la fam, et tiro una mica més.
T’ho agraeixo àvia, però estic plena i no menjaré més.
Anem, amb el bona que està la paella. Al final l’hauré de tirar. Només una mica.
T’ho agraeixo àvia, però estic plena i no menjaré més.

s’entén?

Ha de ser la mateixa frase perquè si no ocorreria una cosa així.

T’ho agraeixo àvia, però estic plena i no menjaré més.
Però si has menjat molt poc.
Ja, ja ho sé, però és que no tinc més gana.
Però després t’entrarà la fam, ja veuràs, et tiro una mica més.
No, no, de veritat, que està boníssima però no vull més.
Doncs sí, al final l’hauré de tirar, vingui menja’t un altre poc.
Àvia de veritat, que estic plena.

Això no és un disc ratllat, això és una negociació. La meva àvia està negociant amb mi si em menjo un altre plat de paella o no. I la negociació pot acabar de dues maneres: o em menjo el plat (i sóc passiva) o l’envio a passeig (i sóc agressiva).

Pot ser que moltes persones s’adonin i deixin d’insistir a la segona vegada, i no faci falta el disc ratllat. Però per si de cas, aquí us deixo aquesta tècnica que us prometo que funciona d’allò més bé. Quan has repetit dues o tres vegades la mateixa frase, d’una forma amable, ja saps, l’altra persona sap que sempre li diràs això i deixarà d’insistir.

Quan explico això en la consulta, sobretot amb les parelles, i els poso exemples inventats perquè practiquin amb aquest guió, em diuen que sembla que estan fent un teatrillo, que ells no parlen així, que és molt forçat. I tenen raó. Quan estem acostumats a parlar d’una manera agressiva o passiva, de sobte l’assertivitat sembla que no va amb nosaltres, és una cosa diferent, no havíem parlant així abans i ens sentim rars.

Això sempre passa al principi. Si continuen practicant i ho poses en pràctica en moltes ocasions, al final ho faràs teu i aquesta serà la teva manera de parlar. Així que, si et sents rar al principi, és normal.

Us contaré la història d’un pacient, que per exemple cridarem Pedro. Pedro tenia una addicció a l’alcohol i ja sabeu que a Espanya això de beure alcohol està molt bé vist i això de rebutjar una cervesa o un brindis… pecat mortal. Quan Pedro va deixar de beure es va trobar la dificultat d’haver d’estar rebutjant l’alcohol, alguna cosa que a més li costava bastant perquè tothom li coneixia pel bé que s’ho passaven de festa amb ell i per les borratxeres que s’agafava. Moltes vegades es va trobar que amics, fins i tot familiars, que sabien que havia deixat l’alcohol li deien coses com “però si per una no passa res, home” o “el que has de fer és beure’t una i ja està, no beure més”. O “amb el temps que portes sense beure, segur que ja t’has netejat i pots beure”.

A més, pel seu treball, sovint havia d’anar a bars amb clients.

Vam aprendre en consulta com rebutjar l’alcohol i per descomptat, a deixar d’ajuntar-se amb gent que li incitava a beure i que no comprenia que per la seva addicció no podia fer-ho.

A poc a poc, mitjançant la tècnica del disc ratllat, va anar agafant confiança i posant uns límits clars.

Finalment, tothom entenia que ell sempre anava a dir que no i van deixar d’oferir-li alcohol.

Pedro continua genial, sense beure, i posant límits adequats no sols quant a l’alcohol sinó en tot.

Avui inaugurem una nova secció, en la qual donarem recomanacions de llibres , pel·lícules, obres de teatre… activitats… tot allò relacionat amb la psicologia que creiem que et pot interessar.

I com no podia ser d’una altra forma, començaré per recomanar-vos un llibre que a mi em va marcar molt. Ho vaig llegir en primer de carrera i quan vaig acabar vaig pensar “he triat la millor carrera del món”. Real.

Es titula “entenimentats entre bojos. Grans experiments psicològics del segle XX” i és de lauren slater.

Com us estareu imaginant, en aquest llibre trobéssiu explicats els grans experiments psicològics del segle XX, però és que l’autora ho fa amb moltíssima gràcia i d’una forma molt amena. Parla de grans autors com skinner o milgram i també de les lobotomies dutes a terme el segle passat. Totalment recomanable.

Moltíssimes gràcies per escoltar-nos, si t’ha agradat aquest episodi, dóna-li a LIKE i comparteix-los en xarxes socials, recorda que si necessites atenció individualitzada ja sigui presencial o en línia, estem a la teva disposició en itaepsicologia.com.

Fins al pròxim episodi, una abraçada.